Nom de l'autor: genissolevilalta

El cinema i el disseny comparteixen una mateixa essència: tots dos construeixen atmosferes capaces d’emocionar. La gran diferència està en el temps. L’arquitectura i l’interiorisme perduren. El cinema, en canvi, existeix en l’efímer. Tot passa ràpid: les decisions, les transformacions, la construcció i el desmuntatge. Cada espai neix per ser capturat per la càmera i desaparèixer després de l’últim pla. Aquesta condició exigeix precisió, intuïció i ofici. Dissenyar per al cinema implica treballar amb un altre llenguatge. Els espais ja no es creen únicament per a qui els habita, sinó també per a qui els observa a través d’una lent i posteriorment a través d’una pantalla. La llum, la textura, el color o la perspectiva adquireixen una dimensió narrativa diferent davant de la càmera. En el cinema mut, la gestualitat i el maquillatge amplificaven l’emoció. Avui, l’espai continua complint aquesta mateixa funció: reforçar el relat, revelar tensió, construir memòria o anticipar el futur abans fins i tot que un personatge parli. Disseny d’interiors, direcció d’art i construcció d’escenaris cinematogràfics Cada detall explica una història. La nostra experiència dins del Departament d’Art abasta direcció artística, disseny, planificació i construcció. I, com passa en qualsevol disciplina creativa, cada projecte exigeix un llenguatge propi. No és el mateix dissenyar una pel·lícula d’època que un univers distòpic o una ficció futurista. Darrere de cada producció hi ha una xarxa complexa d’especialistes: coloristes, figurinistes, maquetistes, props, efectes especials o supervisors tècnics. I, naturalment, també influeix alguna cosa tan decisiva com el pressupost. Tot i així, l’ofici perdura. El dissenyador, arquitecte, paisatgista o director tècnic continua sent qui connecta creativitat, resolució i tècnica per transformar una idea en un espai creïble. Volem obrir una petita finestra a aquest univers cinematogràfic a través de tres projectes en els quals hem col·laborat. Atolladero: retrofuturisme al desert Amb un discurs distòpic situat al Mèxic de l’any 2050, Atolladero —dirigida per Oscar Aibar— explorava una estètica aspra, surrealista i profundament influenciada pel còmic. El paisatge de les Bardenas Reales de Navarra es va convertir en un escenari gairebé profètic: desert, calor i decadència com a anticipació visual d’un futur extrem. Entre els elements més memorables hi convivien un Cadillac descapotable arrossegat per cavalls, un predicador errant i la presència magnètica d’Iggy Pop enmig del no-res. L’hisenda i la gasolinera Un dels escenaris principals va ser una hisenda mexicana amb una gasolinera Texaco aturada en el temps del neó. Arcades, cel envellit, pols i desert construïen una atmosfera entre western i ciència-ficció. Des del punt de vista tècnic, el projecte va ser un exercici de resolució ràpida i creativitat material. Vam utilitzar caixons prefabricats de taller i poliuretà expandit projectat in situ per construir façanes volumètriques amb acabats rugosos i patinats que, davant de la càmera, adquirien una enorme potència visual. En el cinema, moltes vegades no importa tant la permanència com la capacitat de generar veritat durant uns segons. El cotxe de policia El vehicle policial va ser un altre dels grans protagonistes de la pel·lícula. Durant dos mesos, dues persones van treballar exclusivament en el seu interior per dotar-lo d’una tecnologia imaginària, retro i estranyament bizarra. El resultat era imperfecte, exagerat i absolutament cinematogràfic. VAMPIRE ACADEMY: CONSTRUIR UNA SOCIETAT IMAGINÀRIA. Vampire Academy ens va traslladar a una producció internacional de gran escala, on el llenguatge contemporani convivia amb una societat fictícia d’estètica aristocràtica i cerimonial. En aquest tipus de projectes, el repte no és únicament el resultat final. També ho és la capacitat de coordinar enormes equips tècnics, absorbir canvis constants i respondre amb rapidesa a les necessitats d’una producció viva i canviant. Hollywood funciona així: es roda una quantitat immensa de material per decidir després quines històries continuaran creixent i quines desapareixeran. Però fins i tot quan el resultat final canvia, el procés continua tenint un valor extraordinari. Reunir més de 400 professionals a Olite, Navarra, durant gairebé un any va suposar una experiència tècnica i humana difícil d’oblidar. El nostre productor cap, Jose Luis Escolar, especialitzat en grans produccions internacionals, va liderar un desplegament complex juntament amb Llorenç Miquel com a Line Producer. Per la nostra banda, Genís Solé va treballar al departament de Disseny i Jordi Canora a la Supervisió d’Art. El decorat principal El gran set exterior es va construir sobre un antic recinte enjardinat pertanyent a la congregació franciscana. En un espai equivalent a diversos camps de futbol vam dissenyar i construir un Col·legi Major complet: arquitectura, il·luminació, urbanisme i paisatgisme integrats en un únic univers visual. Posteriorment, els espais interiors es van transformar en habitacions, sales cerimonials, instal·lacions esportives i diferents escenaris recurrents de la sèrie. El Nido: construir per desaparèixer A El Nido, dirigida per Hugo Stuven, vam col·laborar amb Ana Alvargonzález en la construcció del set principal: una cabana aïllada a la muntanya. El nostre treball es va centrar en la direcció tècnica i la construcció exterior, mentre l’interior es desenvolupava posteriorment en plató. L’encàrrec consistia a aixecar dues construccions de fusta en un entorn natural proper a Barcelona, deteriorar-les artificialment, integrar-les visualment al bosc i, finalment, preparar-les per ser destruïdes davant de la càmera. Tot havia de semblar antic, humit i abandonat. Vam treballar amb un equip equipat amb motoserres, cordes, cisells i eines manuals per construir en tot just tres setmanes un resultat completament versemblant. La fusta té alguna cosa profundament cinematogràfica. És lleugera, ràpida, flexible i emocional. Permet aixecar estructures amb una enorme velocitat i transformar-les visualment amb pocs recursos. Què ens ensenya el cinema sobre el disseny El cinema té precisament això: de vegades requereix tecnologia complexa i planificació mil·limètrica; d’altres, n’hi ha prou amb eines senzilles, intuïció i ofici per crear alguna cosa creïble. Perquè, al capdavall, igual que en el disseny, el que importa no és únicament el que es construeix. És el que aconsegueix fer sentir.